Les dones en el franquisme.

La dona en el franquisme i el matrimoni.

Després de guanyar la guerra, el règim franquista inicià un procés de canvi per crear una nova societat basada en la utopia de Falange, una societat manipulable, dòcil i obedient.

Cartell de la postguerra,1940

Així, les dones, éssers fràgils físicament i mental, subordinades als homes i incapaces de fer res per elles mateixes fora de casa, havien de deixar els seus llocs de treball, per tal de tornar al lloc que els pertocava i aconseguir que aquestes noves famílies es mantinguessin unides i es crées així la nova societat desitjada pel règim: havien de tornar a casa:

 Cartell de la SF del 1945

“La nova concepció moral i social de la dona significa, abans que res, una restitució al seu lloc familiar i un reconeixement de justícia del seu transcendental missió econòmic social ... La mà de ferro del capitalisme industrialista prendre la filosa de les mans de la dolça Margarida ... doncs el retorn a aquesta llar, com a mare i senyora mestressa, entre patriarcal i idíl · lic ... això significa la restitució de la dona al seu lloc familiar.”

Així, per tal d’aconseguir “tancar” de nou la dona a la llar, el règim utilitzà tot el seu poder.

En primer lloc, recuperà la legislació de l’època napoleònica, legislació que marginava la dona i la descrivia com a un ésser inferior i depenent de l’home.

Les principals mesures que afectaren la dona d’aquesta legislació foren:

• Les dones no podien heretar.

• No podien emancipar-se i marxar de la casa paterna fins als 25 anys, si no era per matrimoni o per fer-se monges.

• No podien disposar dels seus béns sense el permís del marit i, per tant, no podien comerciar amb ells.

• No podien treballar sense el permís del pare o del marit, ni cobrar el seu propi sou, que passava a mans masculines.

• Eren majors d’edat després que els homes

• No podien exercir certes professions, ja que seria un esforç massa gran per a elles. Més tard se’ls permeté jurídicament l’accés a qualsevol professió, però la realitat era que hi havia una forta discriminació que no ho permetia.

Però el règim no només utilitzà lleis i normes desfavorables per tal que la dona tornés a casa, al seu lloc tradicional, sinó que també utilitzà l’educació, inculcant a nens i nenes des de ben petits les seves futures “missions” com adults, educació que el mateix Franco encarregà a l’Església i a la Sección Femenina.

La base d’aquest nou ordre era la família, que havia de ser el puntal de la societat per tal que aquesta quedés estructurada de forma “racional”, tal com s’havia fet sempre.